El Rusc

El dia que la marieta va rebre la trucada d'El Rusc no s'ho podia creure. Era el 13 de desembre, i va estar celebrant-ho quinze dies seguits. Poder marxar d'un formiguer en ruïnes, on només quedava esperar el dia de la demolició, on les seves ales començaven a patir distròfia per falta d'ús; i anar a parar a un Rusc d'última generació, amb cent-trenta abelles motivades i ben organitzades, ho considerava un autèntic luxe.

Sovint es recorda de la Formiga Amiga , i pensa en la injustícia que es viu al formiguer. Un formiguer perfectament rendible i enfonsat per una tropa de grills avariciosos, que s'han aprofitat de diner semi-públic de la Selva i han condemnat moltes famílies de formiguetes, que hi han treballat durant dècades. Tot en connivència amb els lleons de la Selva, naturalment. Una puta vergonya. Quan hi pensa, a la marieta li bull la sang. Tan de bo un dia dediquin un 30 segons al formiguer, i més d'un grill sigui condemnat a l'ostracisme, pensa. Podria haver-hi fet alguna cosa ella? Sap que existeix el tribunal antrifrau de la Selva, però la denúncia possiblement li hauria costat la carrera, i qui sap si més. S'estira les antenes davant la injustícia, però alhora és covarda, i no hi fa res.

Aquell formiguer és només un reflex en petit del funcionament de tota la Selva, pensa sovint. Tanmateix, ara que ha conegut El Rusc, i que és a prop de les abelles reines que hi manen, torna a tenir fe en els animals, i torna a somriure cada dia, a ser optimista. Hi ha una manera de fer que funciona, que fa que el Rusc sigui un centre altament rendible, eficient i per sobre de tot, alegre. I sí, a tot arreu hi ha algun grillat, però si impera el seny i mana la ètica, ja hi ha mig camí fet cap a l'èxit.

Tècniques d'entrevista ( I: La Tècnica Superman)

Avui parlarem d'un dels primers problemes que es troba l'individu que té una feina, però en busca una altra. Quan en la feina actual va vestit d'allò que els yuppies en diuen casual, o sigui, mig (in)formal; i ha d'acudir a l'entrevista clàssicament formal, es troba amb un petit dilema: anar sobrevestit a la feina, o anar menys arreglat del compte a l'entrevista. Anar a la feina habitual amb vestit si no t'hi esperen és molt incòmode, fa passar nervis innecessaris perquè canta com una cloïssa. I sota cap concepte es pot anar a l'entrevista amb texans [evidentment aquesta afirmació varia amb el sector, però d'altra manera el procediment que s'explicarà no tindria sentit].

Aquí és on entra en joc una tècnica que he desenvolupat de manera quasi científica en els darrers mesos i que s'anomena la Tècnica Superman. La norma és anar vestit a tot arreu com cal. Per això, s'ha de planificar bé la roba: si hem de vestir casual a la feina, escollirem una camisa amb els texans. La roba d'entrevista (preferiblement vestit de pantaló) es deixa en una bossa a banda. [Els complements que combinen amb la roba formal -arracades, mocador si s'escau, etc.- els hem de dur ja posats]. El segon pas, és guardar acuradament la muda durant el dia. Si el candidat va en cotxe/moto, ho té més fàcil, perquè pot deixar l'americana i/o els pantalons, a la maleta, i oblidar-se'n fins l'hora de l'entrevista. Si no, passem al plan B: la bossa [recomanable les bosses de cartró grans] ha d'amagar-se (sota la taula, sempre) en arribar a la feina, i cas que un dia per casualitats de la vida ens enxampin, dir que és un vestit que durem a la tintoreria [atenció, les excuses, en general, no són repetibles].

En el moment de sortir cap a l'entrevista, depenent del temps que tinguem i sobretot d'on estigui ubicada l'empresa, triarem el lloc pel canvi de roba. Si l'entrevista és al centre de la ciutat, és recomanable mirar d'arribar quinze o vint minuts abans, i buscar un bar proper per canviar-se al bany i fer un tallat (descafeïnat). [En relació al tema de sortir amb temps, entraria en joc una altra tècnica important: la Tècnica Escapisme, que tractarem en un altre apartat]. La situació és un pèl més complicada quan s'ha d'anar a polígons amb la moto. En aquest cas, és millor canviar-se abans d'arribar-hi. Per experiència pròpia desaconsellaria canviar-se a l'ascensor de la feina actual en el moment de baixar. Però aquí cadascú...

L'efecte papallona d'Stephen King

Professor de secundària que a través d'un forat del temps es desplaça a l'any 58, decideix evitar l'assassinat de Kennedy, i passa uns quants anys d'incògnit, preparant el terreny, vigilant a Oswald i donant voltes a les teories conspiracionistes. Aquest és l'argument, i sent d'Stephen King, el rei de l'ambientació, quasibé sembla que pots olorar l'ambient dels 60. Molt i molt grata la sorpresa del gir en el registre de King, que en els últims anys, després d'acabar la magnífica saga de La Torre Oscura, s'havia perdut una mica fent equilibris en novel·letes de pseudo-acció. A 11/22/63 sembla que ha reprès el fil d'una bona novel·la, i s'ha deixat anar mesclant història i ficció magistralment, tant, que ningú sabria dir on és la línia.

 
Com jugaria l'efecte papallona si canviéssim un gran fet històric del passat? Viuríem en un altre món? Segurament no trobarem el forat del professor, així que ens haurem de plantejar canviar el futur des del present...

La fabulosa realitat (II)

Vet aquí el formiguer el nom del qual no vull recordar. Els darrers dos anys havien estat durs quant a la recollida de gra i a la mala època s'hi va sumar la política de la Selva. Amb el canvi de tro del Rei, hi ha sempre relleu de grills. Ja se sap que cada rei col·loca els de la seva corda. Només arribar, els nous senyors del formiguer van decidir que amb la reducció de gra sobraven formigues, i alguna marieta. Així que van posar en marxa un PAF! (Pla d'Ajust Formiguer). Les formiguetes que quedaren havien de treballar més hores i més ràpid, mentre els tres grills s'engreixaven des dels seus trons.

L'ambient al formiguer era terrible, d'ansietat, preocupació i tristesa. Algunes de les marietes més joves i preparades per volar van començar a mirar de canviar els aires tòxics d'aquella olla de grills per un rusc d'abelles (es deia que l'ambient als ruscs era multinacional i més professional ).

Però moltes de les formigues afectades pel PAF!, entre elles la Formiga Amiga, tenien més de dues primaveres*, pel que als altres formiguers no era fàcil que les acceptessin. Temps difícils per ser formiga.

L'Amiga va ser desterrada del formiguer amb 27 grans d'arròs per hivern treballat. Ella que sabia les quantitats de gra que s'havien endut els grills al llarg de trenta primaveres! Ella que era besnéta de les fundadores del formiguer!

En l'actualitat la formiga Amiga encara està pensant si fundar el seu propi formiguer capitalitzant atur, o si començar a vendre gra al mercat negre de la Selva. Les seves amigues no poden ajudar-la perquè es troben en situacions similars. I és que mentre manin els Lleons i els grills siguin els amos dels formiguers, una formiga sola té poques opcions.

No patiu nens, la formigueta se'n sortirà. I un dia, els besnéts dels besnéts dels besnéts de la formigueta, viuran en formiguers on no hi haurà grills que robin, només formigues treballadores. Aquesta és la única esperança de la Selva.

I vet aquí un grill i vet aquí una marieta, aquesta és la història de la Formigueta.


* Dues primaveres és l'equivalent a 45 anys humans

La fabulosa realitat

Vet aquí una vegada una formiga que vivia a La Selva. Li direm la Formiga Amiga. Els besavis de la formiga, eren els fundadors del formiguer, que havien creat juntament amb altres col·legues fa mooolts i molts anys. Al principi era un formiguer més aviat informal, familiar, on manava la formiga reina amb l'ajuda d'una assistent, i les treballadores es dedicaven únicament a aplicar el gra per l'hivern amb molt bona voluntat i més o menys organització. Tot anava prou bé, les formigues sabien que tindrien feina tota la vida; quan s'havia de fer un esforç extra no feien escarafalls, i quan venia l'estiu també els era permès de jaure algunes estones al sol.

Tot funcionava fins que va arribar el dia que va ser el principi de la fi. El dia que el rei de La Selva, que com tothom sap és el Lleó, va decidir treure's de sobre uns insectes molt molestos que li destorbaven el son amb els seu cri-cri: els grills. El rei va decidir que els grills que li fessin més nosa viurien al formiguer, allà podrien organitzar les formigues, i potser començar alguna nova activitat. I a canvi els grills percebrien un bon pessic del gra recollit. És ben sabut que els grills que fan més soroll també són els més ganduls, molt cri-cri, i poc pencar. Però tanmateix, es van adaptar prou bé com a directors al formiguer: en poc temps van contractar les marietes de subdirectores, i aquestes van envoltar-se dels centpeus que eren els seus assistents. Hi va haver un moment que per cada formiga hi havia dos directors, tres sotsdirectors i quatre assistents de direcció. A més, sovint es veien obligats a recórrer a tercers (generalment escarbats) a qui subcontractaven informes de direcció del formiguer: com fer túnels amb giragonses, o com apilar el gra a l'hivern per la primavera i desapilar-lo quan arribés l'estiu.

L'acord entre el rei de la Selva i els grills va ser fructífer per ambdues parts. Durant anys i anys els lleons van viure tranquils, i els grills es van engreixar. El problema va arribar quan els hiverns van començar a ser molt secs i el gra va començar a escassejar. I aquí és on entra la nostra Formiga Amiga.

(continuarà)

Ni integritat ni sacarina

Quan érem petits ens ensenyaven que hi havia una línia molt clara que delimitava el que estava bé del que no; matar: dolent; ONG: bo; comercialitzar drogues: dolent; i així amb tot. Quan creixem, veiem que a vegades algú mata per defensar-se, certes ONG no són el que semblen; i la definició de drogues a vegades és difusa... 

Porto setmanes, que per desgraciats temes dels que m'ha tocat ser testimoni, vaig donant voltes a un dels dogmes que tinc més interioritzats, Sota cap concepte, no robis. Per alguna raó que se m'escapa, sembla que no gaire (?) gent s'hi sent representada. No parlo de robar gallines per no passar gana, i ara tampoc intento defensar la meva superioritat moral, no, no, res! jo pateixo de tots els set pecats capitals, alguns molt aguditzats, no sóc una santa. Però no se m'acudiria mai robar (deixant de banda les gallines). Per què no ficaria la mà a la caixa, ni estafaria, ni muntaria empreses pantalla, ni desviaria fons de l'empresa mitjançant sofisticats mecanismes? Suposo que en una banda pesa la covardia, no em deixaria dormir a les nits, estaria intranquil.la permanentment. I d'una altra banda també hi ha cert idealisme de pensar que hi ha coses que simplement no es poden fer, i que només que tothom complís algunes petites normes bàsiques, aquest món seria un lloc força més agradable.

I ara resulta que m'he adonat que en aquest país on la corrupció es barreja amb les panderetes, i on passar dietes de diumenge es barreja amb indemnitzacions obscenes; doncs bé, resulta que (atenció que és la notícia del dia):  tot déu ha estat robant. No parlo de bancs, polítics ni Millets, sino de Rodríguez's, Garcies i Pepites; que han aprofitat qualsevol escletxa per cremar la visa de l'empresa, ficar la mà a la caixa, o endollar l'inútil de l'amic. En diuen acte legítim o d'autodefensa perquè l'empresari és pitjor, perquè cobren (injustament) poc, perquè tothom ho fa, o perquè aprofitar-se de la posició no és robar!

Val, no he descobert la sopa d'all. És tot tan escandalós que ja ningú es sorprèn, i jo sóc era innocent de creure que aquestes coses passaven poc i lluny. La paraula integritat no està de moda, queda relegada a covards, estrets de ment o idealistes papanates.

Ara, la descoberta de la última setmana dels "bo però dolent" ja ha estat dramàtica, m'ha enfonsat en la misèria. Per culpa d'un documental de TV3 he descobert que un dels productes que més valoro dels temps moderns, i que m'endolça el dia a dia, l'edulcorant (concretament l'aspartam, E-951) té zero calories però pot ser la meva autopista cap al càncer. Òstia, ni integritat ni sacarina. Què trist tot.

L'home del Pou (II)

Van passar els mesos, i l’home, que en una altra època lluïa músculs ben definits que feien les delícies de les mosses, va anar decaient, físicament i mental. Les bromes agudes i la comicitat que sempre l’havien envoltat van enfonsar-se al got dels humors viscosos i poc definits. Era l’Ignatius Reilly dels forats, el baró rampant dels caus, el Gregori Samsa dels pous, un manat de nervis destrossats i músculs atrofiats.

La doneta, amb poca paciència i unes hormones joves i alterades, es va cansar d’esperar que el seu marit decidís sortir del pou, i va llençar-se als braços d’un antic amant, que va aprofitar l’ocasió amb delit. Així, l’home es va quedar sense salut, i sense dona.

Ara bé, en l’avorriment mortal de l’home, i en la pila d’hores terminals que ja no dedicava a perfilar la seva figura, l’empresa va veure-hi un filó, i van començar a llençar-li més feina, i de més qualitat. Fins el punt que de mer tècnic comptable, el nostre home va acabar dirigint la política econòmica de l’empresa, amb idees febrils que resultaven brillants. La conjuntura va voler que els mossos entressin un dia a l’empresa i s’enduguessin emmanillats els antics gestors, i davant la falta de lideratge d’un vaixell que s’enfonsava, l’home del pou va ser la clau. Al cap de pocs dies, el van nomenar director general, i el departament financer en ple es va traslladar al pati on era el pou, amb taules i cadires envoltant el forat on era el nou cap.
L’home del pou tenia l’èxit que havia somiat de jove, però se sentia més infeliç i més sol que mai.

Un bon dia, diguem que un parell d’anys després, el matí de maig més bonic que es pugui un imaginar, l’home es va despertar de bon humor, i amb una gana de llop. Es moria per menjar un bon pà amb tomàquet, acompanyat d’una llonganissa d’Osona. Sense haver-se’n adonat, els turmells s’havien anat guarint, i no li va costar gaire sortir d’un pou de poc més de metre i mig. A la seva empresa aviat van entendre que no tornaria, però en honor a tan gran director, van deixar tot el departament corporatiu al pati, al voltant d’un pou que els inspirava, i al que van acabar batejant La Pradera (nom amb el que en l'actualitat es coneix tota gran sala d'auditors júniors a les multinacionals, nombrades en honor al Senyor del Pou).

Un cop alliberat del cau, i com que s’havia fet un nom entre els departaments financers, tant per les seves excentricitats com pels seus resultats brillants, a l’home del pou se’l rifaven diverses companyies que el volien d’assessor en exclusiva. Fins i tot la seva dona el perseguia per tornar al seu llit i compartir els seus èxits. Ell es faria pregar, però finalment tornaria als braços de qui més havia estimat.

Va ser un capvespre, davant d'una posta de sol, amb una copa fresca de vi blanc en una mà, i un pit calent i frisós a l’altra, que l’home es va recordar dels desitjos de venjança cap al seu (ex)Déu. Cony de vell retorçat i maquiavèlic! Va alçar la copa, i fent un gest (que la seva dona va interpretar com una invitació), va brindar pels pous enterrats, per l’humor desenterrat i per l’amor cristal·lí.
I abans d’abandonar-se a la passió retrobada, va picar l’ullet cap al cel, sense saber ben bé per què.