dilluns, 2 de juliol del 2012

Ni integritat ni sacarina


Quan érem petits ens ensenyaven que hi havia una línia molt clara que delimitava el que estava bé del que no; matar: dolent; ONG: bo; comercialitzar drogues: dolent; i així amb tot. Quan creixem, veiem que a vegades algú mata per defensar-se, certes ONG no són el que semblen; i la definició de drogues a vegades és difusa... 

Porto setmanes, que per desgraciats temes dels que m'ha tocat ser testimoni, vaig donant voltes a un dels dogmes que tinc més interioritzats, Sota cap concepte, no robis. Per alguna raó que se m'escapa, sembla que no gaire (?) gent s'hi sent representada. No parlo de robar gallines per no passar gana, i ara tampoc intento defensar la meva superioritat moral, no, no, res! jo pateixo de tots els set pecats capitals, alguns molt aguditzats, no sóc una santa. Però no se m'acudiria mai robar (deixant de banda les gallines). Per què no ficaria la mà a la caixa, ni estafaria, ni muntaria empreses pantalla, ni desviaria fons de l'empresa mitjançant sofisticats mecanismes? Suposo que en una banda pesa la covardia, no em deixaria dormir a les nits, estaria intranquil.la permanentment. I d'una altra banda també hi ha cert idealisme de pensar que hi ha coses que simplement no es poden fer, i que només que tothom complís algunes petites normes bàsiques, aquest món seria un lloc força més agradable.

I ara resulta que m'he adonat que en aquest país on la corrupció es barreja amb les panderetes, i on passar dietes de diumenge es barreja amb indemnitzacions obscenes; doncs bé, resulta que (atenció que és la notícia del dia):  tot déu ha estat robant. No parlo de bancs, polítics ni Millets, sino de Rodríguez's, Garcies i Pepites; que han aprofitat qualsevol escletxa per cremar la visa de l'empresa, ficar la mà a la caixa, o endollar l'inútil de l'amic. En diuen acte legítim o d'autodefensa perquè l'empresari és pitjor, perquè cobren (injustament) poc, perquè tothom ho fa, o perquè aprofitar-se de la posició no és robar!

Val, no he descobert la sopa d'all. És tot tan escandalós que ja ningú es sorprèn, i jo sóc era innocent de creure que aquestes coses passaven poc i lluny. La paraula integritat no està de moda, queda relegada a covards, estrets de ment o idealistes papanates.

Ara, la descoberta de la última setmana dels "bo però dolent" ja ha estat dramàtica, m'ha enfonsat en la misèria. Per culpa d'un documental de TV3 he descobert que un dels productes que més valoro dels temps moderns, i que m'endolça el dia a dia, l'edulcorant (concretament l'aspartam, E-951) té zero calories però pot ser la meva autopista cap al càncer. Òstia, ni integritat ni sacarina. Què trist tot.

2 comentaris:

  1. No t'amagaré que he tingut una agradable sorpresa quan el senyor Reader m'ha informat que després de gairebé tres anys de silenci t'havies fet viva de nou. T'aniré llegint, Rosalita, tu sempre ens expliques coses interessants.

    ResponElimina
  2. Hola Miquel! Moltes gràcies, molt amable. Sí que ho he tingut abandonat, sí... per cinquanta raons mai trobava el moment, és com quan no hi ha manera de començar la dieta... :)
    Per cert que de tant en tant he anat "radarejant", la teva constància és increible!

    ResponElimina

Sanes aportacions