dimecres, 7 d’octubre del 2009

L'home del Pou (II)

Van passar els mesos, i l’home, que en una altra època lluïa músculs ben definits que feien les delícies de les mosses, va anar decaient, físicament i mental. Les bromes agudes i la comicitat que sempre l’havien envoltat van enfonsar-se al got dels humors viscosos i poc definits. Era l’Ignatius Reilly dels forats, el baró rampant dels caus, el Gregori Samsa dels pous, un manat de nervis destrossats i músculs atrofiats.

La doneta, amb poca paciència i unes hormones joves i alterades, es va cansar d’esperar que el seu marit decidís sortir del pou, i va llençar-se als braços d’un antic amant, que va aprofitar l’ocasió amb delit. Així, l’home es va quedar sense salut, i sense dona.

Ara bé, en l’avorriment mortal de l’home, i en la pila d’hores terminals que ja no dedicava a perfilar la seva figura, l’empresa va veure-hi un filó, i van començar a llençar-li més feina, i de més qualitat. Fins el punt que de mer tècnic comptable, el nostre home va acabar dirigint la política econòmica de l’empresa, amb idees febrils que resultaven brillants. La conjuntura va voler que els mossos entressin un dia a l’empresa i s’enduguessin emmanillats els antics gestors, i davant la falta de lideratge d’un vaixell que s’enfonsava, l’home del pou va ser la clau. Al cap de pocs dies, el van nomenar director general, i el departament financer en ple es va traslladar al pati on era el pou, amb taules i cadires envoltant el forat on era el nou cap.
L’home del pou tenia l’èxit que havia somiat de jove, però se sentia més infeliç i més sol que mai.

Un bon dia, diguem que un parell d’anys després, el matí de maig més bonic que es pugui un imaginar, l’home es va despertar de bon humor, i amb una gana de llop. Es moria per menjar un bon pà amb tomàquet, acompanyat d’una llonganissa d’Osona. Sense haver-se’n adonat, els turmells s’havien anat guarint, i no li va costar gaire sortir d’un pou de poc més de metre i mig. A la seva empresa aviat van entendre que no tornaria, però en honor a tan gran director, van deixar tot el departament corporatiu al pati, al voltant d’un pou que els inspirava, i al que van acabar batejant La Pradera (nom amb el que en l'actualitat es coneix tota gran sala d'auditors júniors a les multinacionals, nombrades en honor al Senyor del Pou).

Un cop alliberat del cau, i com que s’havia fet un nom entre els departaments financers, tant per les seves excentricitats com pels seus resultats brillants, a l’home del pou se’l rifaven diverses companyies que el volien d’assessor en exclusiva. Fins i tot la seva dona el perseguia per tornar al seu llit i compartir els seus èxits. Ell es faria pregar, però finalment tornaria als braços de qui més havia estimat.

Va ser un capvespre, davant d'una posta de sol, amb una copa fresca de vi blanc en una mà, i un pit calent i frisós a l’altra, que l’home es va recordar dels desitjos de venjança cap al seu (ex)Déu. Cony de vell retorçat i maquiavèlic! Va alçar la copa, i fent un gest (que la seva dona va interpretar com una invitació), va brindar pels pous enterrats, per l’humor desenterrat i per l’amor cristal·lí.
I abans d’abandonar-se a la passió retrobada, va picar l’ullet cap al cel, sense saber ben bé per què.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

L'home del Pou (I)


Un bon dia d’estiu, a les vigílies de les vacances, l’home, que ja només pensava a desaparèixer del mapa per una temporadeta, distret com anava, va ensopegar i va caure dins un pou. I en caure, es va fer mal als dos turmells. Mecagoncony! Justament ara que marxava a la Conxinxina amb la dona i tota la pesca, com ho fotrem? Va tenir sort que passaven dos caçadors ben forts, i el van treure del pou amb prou destresa. Els turmells li coïen, però què coi! A la Conxinxina no s’hi va cada dia! I apretant les dents, va recollir la muller, i van tenir unes vacances de put… de meravella.

En tornar del viatge, se li casaven uns bons amics, i l’home, com a bon padrí que era, va dur-li el ram a la núvia. Amb tan mala sort, que amb les presses, va tornar a caure dins el mateix pou. Osti, qui em va parir! Com que ja no era temporada de caça, per allà no passava ningú, i l’home, amb els turmells ja malferits no podia sortir-ne tot sol. En silenci, maleïa el seu antic traumatòleg, que li havia dit que aguantaria caigudes en pous. I en veu alta, li inflava el cap a la dona, que s’acostava amb freqüència a veure què feia allà dins. Marit nou de trinca que s’havia convertit en un ésser queixós i desafortunat en qüestió de dies, i que, per més inri, ni tan sols podia complir amb les obligacions maritals; tot allò començava a carregar la doneta jove i no gaire pacient...
L’home, entretant, estava atrapat en aquell forat fosc i lletjot, sense més distracció que la feina que li llençaven des de dalt els companys, i amb el desànim d’una bèstia ferida. Religiós de mena com era, els primers dies resava i resava al Déu catòlic, sense obtenir resposta (ni pròpia ni aliena). Al cap de les setmanes, se li va acudir que aquella desgràcia només podia procedir de Nostre Senyor, que el posava a prova enviant-li una senyal. Tan afortunat en amor, feina i salut no podia ser, i li havia trencat els turmells i l’havia enterrat en un pou. Què mala bèstia, també, el paio. Aquest pensament va formar-se com un bucle al cap del nostre home, que només pensava en aquell Déu sàdic i en el què li diria el dia del judici (final). L’obsessió venjativa i la trista vida al pou el va portar a pensar en acabar amb tot d’una vegada. Així, va ordir un pla per suïcidar-se, i trobar-se d’una vegada amb el Déu que l’havia ficat allà. Va intentar-ho aguantant-se la respiració, i donant-se cops al cap contra la paret. Però res. Va provar d’estressar-se fins la mort amb la feina, (a l’estil karoshi japonès), tot ideant nous plans de negoci inviables, autodesquadrant balanços i omplint sol·licituds de préstecs hipotecaris impossibles… però això només va accentuar el seu malestar i malhumor, sense rastre de la mort que buscava.

(continuarà)