Màster de l'Univers

A l'institut tenia pressa per anar a la Universitat, i la Facultat la vaig passar a corre-cuita per acabar i començar a la carrera "de debò". Quan, el febrer de 2004, vaig tancar el darrer llibre de comerç internacional, en plena època de saturació de comptes, vaig enterrar els apunts i vaig pensar que l'únic màster que faria seria el remunerat.

Ves per on, després de sis anys d'aprenentatge constant a les feines, tinc ganes de donar un petit pas endarrera per seguir-ne fent endavant... Tornem a les aules, aquest cop amb semipresencialitat ja anunciada. Res de grimpar ni de córrer (el traumatòleg no em deixa), canvio l'esport d'impacte per la constància del ciclisme.

Anar rodant, fent kilòmetres i una mica de finantial management... més que res per no perdre la forma.

I és que sóc de la generació He-man, i qui pot resistir-se a ser un Màster de l'Univers?

Primera migdiada de l'estiu

Els nois estan estirats damunt uns llençols absolutament xops de suor i rebregats. Nus, tenen les cames estirades en V, aprofitant tota la superfície del llit, i miren d'aprofitar brins de l'aire que passa de tant en tant, mentre esbufeguen recuperant l'alè després d'una magnífica "migdiada" de dissabte. Potser amb ganes de conversa, la noia gira el cos cap al seu company, recolzant el cap sobre el palmell de la mà, i recollint les cames per deixar-les mig plegades, tota ella en forma de zeta. En veure el cos amarat de suor d'ell li passa la llengua pel coll, recollint un regalim de suor que li queia per la nou.

Pensa que és extrany no haver-li sentit encara l'observació de tots els començaments d'estiu, no entenc com no van fer-hi una finestra en aquesta paret, frase que ella ha après a ignorar per no començar la discussió estèril i coneguda sobre parets mestres i obres sense sentit. Ara, potser per alleujar-li la calor que pateix, la noia bufa per tot el cos d'ell, centímetre a centímetre, amb dedicació premeditada i amorosa.

El noi té els ulls tancats, per gaudir més intensament la sensació de frescor que ella li regala. Es relaxa i pensa que és curiós que pel fet de bufar amb la boca mig closa l'aire surti fresc, mentre que si el deixem anar amb la boca oberta el mateix aire és calent. Li sembla que aquesta mateixa reflexió va fer-la un antic filòsof grec que va arribar a la conclusió que l'arjé (composició i origen) de tot era l'aire. Era un dels primers presocràtics, de l'escola de Milet, però no està segur de si era Anaximandre, o Anaxímenes, que rebatia la teoria de Tales de Milet que creia que tot era fet d'aigua...

- Carinyu, què penses? - l'interromp ella alçant el cap d'entre les seves cames ja més fresques.

- Mmmmm, és que no entenc com no van fer-hi una finestra, en aquesta paret.

Breu crònica d'una patologia crònica

A banda de la indefensió que experimenta davant els hostils imperis alienígenes, la Senyora torna a ser atacada per la crònica lesió del genoll, que la té prostrada, inutilitzada, i força desanimada.

S'imagina la resta dels seus dies sense esport i la magnitud de la tragèdia l'aclapara. Fa quatre passes mig ententinades i el dolor la doblega. Cagonlagranputa! (diu la Senyora poc fina entre llàgrimes), vendria l'ànima al diable per tornar a córrer! Dit i fet, torna a la consulta del traumatòleg que li feia proposicions més tocòloques que ortopèdiques. Ufff - va dir ell-, la condropatia rotuliana se t'ha aguditzat, però pots fer vida normal. Esport també?!- s'il·lusiona ella-. Nooooo, dona, on vas a parar! I una mica de bici, o...? -últim intent de la Senyora- Res de res -talla ell-. Hòstia, doncs on és la vida normal?!?

I passen els dies, i la indefensió es transforma en preocupació i ofuscació. Com faré el gran viatge de l'any així?

(continuarà)