La fabulosa realitat

Vet aquí una vegada una formiga que vivia a La Selva. Li direm la Formiga Amiga. Els besavis de la formiga, eren els fundadors del formiguer, que havien creat juntament amb altres col·legues fa mooolts i molts anys. Al principi era un formiguer més aviat informal, familiar, on manava la formiga reina amb l'ajuda d'una assistent, i les treballadores es dedicaven únicament a aplicar el gra per l'hivern amb molt bona voluntat i més o menys organització. Tot anava prou bé, les formigues sabien que tindrien feina tota la vida; quan s'havia de fer un esforç extra no feien escarafalls, i quan venia l'estiu també els era permès de jaure algunes estones al sol.

Tot funcionava fins que va arribar el dia que va ser el principi de la fi. El dia que el rei de La Selva, que com tothom sap és el Lleó, va decidir treure's de sobre uns insectes molt molestos que li destorbaven el son amb els seu cri-cri: els grills. El rei va decidir que els grills que li fessin més nosa viurien al formiguer, allà podrien organitzar les formigues, i potser començar alguna nova activitat. I a canvi els grills percebrien un bon pessic del gra recollit. És ben sabut que els grills que fan més soroll també són els més ganduls, molt cri-cri, i poc pencar. Però tanmateix, es van adaptar prou bé com a directors al formiguer: en poc temps van contractar les marietes de subdirectores, i aquestes van envoltar-se dels centpeus que eren els seus assistents. Hi va haver un moment que per cada formiga hi havia dos directors, tres sotsdirectors i quatre assistents de direcció. A més, sovint es veien obligats a recórrer a tercers (generalment escarbats) a qui subcontractaven informes de direcció del formiguer: com fer túnels amb giragonses, o com apilar el gra a l'hivern per la primavera i desapilar-lo quan arribés l'estiu.

L'acord entre el rei de la Selva i els grills va ser fructífer per ambdues parts. Durant anys i anys els lleons van viure tranquils, i els grills es van engreixar. El problema va arribar quan els hiverns van començar a ser molt secs i el gra va començar a escassejar. I aquí és on entra la nostra Formiga Amiga.

(continuarà)

Ni integritat ni sacarina

Quan érem petits ens ensenyaven que hi havia una línia molt clara que delimitava el que estava bé del que no; matar: dolent; ONG: bo; comercialitzar drogues: dolent; i així amb tot. Quan creixem, veiem que a vegades algú mata per defensar-se, certes ONG no són el que semblen; i la definició de drogues a vegades és difusa... 

Porto setmanes, que per desgraciats temes dels que m'ha tocat ser testimoni, vaig donant voltes a un dels dogmes que tinc més interioritzats, Sota cap concepte, no robis. Per alguna raó que se m'escapa, sembla que no gaire (?) gent s'hi sent representada. No parlo de robar gallines per no passar gana, i ara tampoc intento defensar la meva superioritat moral, no, no, res! jo pateixo de tots els set pecats capitals, alguns molt aguditzats, no sóc una santa. Però no se m'acudiria mai robar (deixant de banda les gallines). Per què no ficaria la mà a la caixa, ni estafaria, ni muntaria empreses pantalla, ni desviaria fons de l'empresa mitjançant sofisticats mecanismes? Suposo que en una banda pesa la covardia, no em deixaria dormir a les nits, estaria intranquil.la permanentment. I d'una altra banda també hi ha cert idealisme de pensar que hi ha coses que simplement no es poden fer, i que només que tothom complís algunes petites normes bàsiques, aquest món seria un lloc força més agradable.

I ara resulta que m'he adonat que en aquest país on la corrupció es barreja amb les panderetes, i on passar dietes de diumenge es barreja amb indemnitzacions obscenes; doncs bé, resulta que (atenció que és la notícia del dia):  tot déu ha estat robant. No parlo de bancs, polítics ni Millets, sino de Rodríguez's, Garcies i Pepites; que han aprofitat qualsevol escletxa per cremar la visa de l'empresa, ficar la mà a la caixa, o endollar l'inútil de l'amic. En diuen acte legítim o d'autodefensa perquè l'empresari és pitjor, perquè cobren (injustament) poc, perquè tothom ho fa, o perquè aprofitar-se de la posició no és robar!

Val, no he descobert la sopa d'all. És tot tan escandalós que ja ningú es sorprèn, i jo sóc era innocent de creure que aquestes coses passaven poc i lluny. La paraula integritat no està de moda, queda relegada a covards, estrets de ment o idealistes papanates.

Ara, la descoberta de la última setmana dels "bo però dolent" ja ha estat dramàtica, m'ha enfonsat en la misèria. Per culpa d'un documental de TV3 he descobert que un dels productes que més valoro dels temps moderns, i que m'endolça el dia a dia, l'edulcorant (concretament l'aspartam, E-951) té zero calories però pot ser la meva autopista cap al càncer. Òstia, ni integritat ni sacarina. Què trist tot.