Carta al Quinqui del barri

Benvolgut Sr.Quinqui,

Ja fa temps que tinc unes ganes boges de veure'l pel barri i tenir una xerradeta. És una llàstima que no ens trobem, deu ser cosa dels horaris de les respectives feines que no coincidim mai. Ni quan em roba les motos, ni quan em roba els cascs, ni quan em pren els seients de les bicis, ni tan sols quan va tenir la pensada de xuclar-me la benzina del dipòsit... allò sí que hauria estat digne de veure! Li escric perquè avui, que he hagut d'anar dues vegades seguides al Decathlón degut a la seva activitat continuada, és un dels dies que he pensat més en vostè i en el meu trist costum de pagar-ho tot. Jo és que sóc una mica imbècil, perquè pago tots els impostos, no robo mai a les botigues, si em tornen malament el canvi aviso, fins i tot tinc la voluntat de pagar tots els escuradents al Sagardi. La meva mare ja m'ho diu de tant en tant, que tinc un problema d'integrisme amb l'honestedat, però no me n'acabo de sortir. Així he pensat que potser li pot interessar el tracte comercial que li volia proposar. Sense entrar en detalls, m'interessaria aprendre l'art del caradurisme, perdre un parell d'escrúpols i potser aprendre a fent ponts al cotxe. A canvi podria dur-li la comptabilitat de la seva empresa, donar-li algun consell financer, o explicar-li quatre trucs de compravenda a l'Ebay per si té interès en legalitzar alguna línia de negoci.

A l'espera impacient de trobar-lo robant-me altra vegada qualque cosa que li pugui oferir.

Ben atentament el saluda,

Rosalita

El ritme de la nocilla

Miro enrera i veig un camí tortuós però endreçat. A vegades em pregunto què hauria passat si enlloc de tirar per la dreta en aquella bifurcació hagués escollit el camí de l'esquerra. On seria si just aquell dia hagués sortit cinc minuts més tard. O si seria la mateixa si en el seu dia hagués marcat la casella de lletres enlloc de la dels números.

Miro enrera, però penso endavant. Suposo que anem escollint qui volem ser, què ens representa, com crear camins nous. Procuro construir-me sense destruir res. Sovint camino de puntetes per no trepitjar ningú, m'adono que cada vegada m'agrada més poder i em repulsa més El Poder. Sóc més de família i menys de corporació. Em crida menys el King (Stephen) i em fascina més el Boss. Sóc més ambiciosa de temps i (re)coneixements, menys de diners. Sé millor què m'agrada i sobretot, què i per què em desagrada. Tinc ben clar que cada dia m'agrada menys el ritme frenètic de la nocilla i em fa més feliç un calmat pà amb tomàquet.

September never comes

Salt d'aigua a Iguazú (Argentina)

Estirem l'agost com un xiclet i somiem que no arriba mai el setembre. Cansem-nos de la calor entre llençols xops i refresquem-nos amb glaçons de color rosa. Pedalem per Barcelona com si haguéssim d'arribar a qualque lloc o a l'hora a la feina. Traspassem saldos 08 mandrejant i esmorzem com funcionaris. Mirem-nos novament als ulls i treballem per no cansar-nos mai d'admirar-nos. Recordem junts els arcs de Sant Martí per saber sempre que la pluja neteja motos, bicis i ferides. Masteguem l'agost amb delit i somiem que no arriba mai el setembre.

Aires de Buenos Aires: ciutat de la família

La família de la Z té arrels a Buenos Aires. I poèticament, l'amor la du a Argentina. Qui hauria dit que, ella, que només sortia amb yuppies catalanets de la ceba, acabaria trobant el gust al sabor argentí com qui descobreix un cigaló que té tot el que li falta al cafè de sempre.

Qui hauria dit fa un any que coneixeria l'àvia del Terratrèmol, i li explicaria dinant la mateixa història que el seu nét li va explicar entre llençols. Igualment emocionada, les llàgrimes també l'amenaçaren amb avergonyir-la. Un cop superades les primeres frases en presentar-les: "pero nena, tu ya sabes hablar castellano?" i: "lo que no me gusta de los catalanes es que no quieren ser españoles", donant per fet que només era desinformació i distància, i considerant els vuitanta-cinc anys de la senyora, la Z va esquivar l'escull amb alguna frase diplomàtica, i a partir d'aquí tot va anar rodat. Fins i tot li sembla que a l'àvia li va fer força il·lusió el recull de contes d'en Folch i Torres que li va regalar.

Qui hauria dit fa un any que la Z tastaria la millor carn, i les empanadas més famoses (no només les salteñas, també les de la sogra). Qui hauria dit que la sogra seria millor fins i tot que les empanadas.

Qui hauria dit que els aires de Buenos Aires serien tan sans per l'amor. I finalment, qui hauria dit que aquella Nit de pura raça de fa tot just ara un any es convertiria en un aniversari; un feliç, feliç Aniversari.

Qui sap quins "Qui ho hauria dit" podrem escriure l'any vinent?

Foto: les empanadas més famoses

Aires de Buenos Aires: país de contrastos

Buenos Aires té un significat especial a la meva família. L'àvia hi va viure divuit anys i en certa manera estem lligats a Argentina. Des de l'avió no vaig donar abast per veure tota la ciutat; els llums s'extenien fins la llunyania, no s'acabava mai. Com Calamaro, vaig agafar aire per saludar a Buenos Aires, i Buenos Aires em va acollir com una néta recuperada. Entre asado i alfajor vaig intentar absorvir i veure tot el que vaig poder, i el temps se'm va fer curt.

Visualment, un dels impactes pel forani és la desigualtat patent arreu, que desemboca en una inseguretat qüotidiana i assumida que els argentins et transmeten amb naturalitat. M'han explicat algunes històries d'atracaments amb armes, robatoris i fins i tot un segrest, tot de gent propera. Tot i així, el meu amic, que treballa a la multinacional on vam coincidir, diu que viuen tranquils, és una qüestió de prendre precaucions, res més. No m'acaba de quadrar la conclusió amb la paranoia, però en qualsevol cas, com a turista no detecto res que m'hagi de preocupar en cap moment.

Argentina és país de grans contrastos: tan avançat culturalment, tan ric de recursos i personatges. I alhora un país de pandereta en política i democràcia. Mentre sóc allà, una de les notícies és l'enriquiment patrimonial dels Kirchner, que han forjat una riquesa (declarada) de 46 milions de pesos (9 milions d'euros) en els darrers anys. Sembla que van comprar uns terrenys per dos duros i els van vendre per una milionada. Tenint informació privilegiada i sent caps de govern, això és un delicte, i a qualsevol país europeu serien com a mínim jutjats. No cal tenir cap coneixement del país, d'economia ni d'història per veure que això és robar. Si Julián Muñoz és un vulgar carterista al seu costat! A Argentina en canvi, si ho insinues davant algun oficialista, encongeix les espatlles volent dir "bah, tampoc han robat tant". Suposo que Cristina va llegir la famosa frase que se li atribuia a Evita "volveré y seré millones", i se la va prendre al peu de la lletra.

Foto: Barri de La Boca

Working on a Dream a Santiago de Compostela

Quan s'encengueren els llums i la E Street Band va sortir a l'escenari, se'ns van passar tots els mals. Ens vam oblidar del mal de cap, de genoll, de la set, del cansament, i vam notar un glop d'adrenalina que ens pujava des de l'estómac. Vèiem bé l'escenari, el Monte do Gozo és un semicercle escalonat que facilita la visibilitat des més lluny.

Fins arribar a aquest moment, havíem passat disset hores de peu. Ens havíem llevat a les cinc per ser a Santiago a les nou. Vam pujar al Monte al migdia, quan es feia el "repartiment" de la zona VIP per part d'una pseudoorganització de fans que pintaven números als braços per ordre d'arribada. El fet de saber anglès i no tenir gaire vergonya em va permetre guanyar tres-centes posicions quan vaig interrompre una organitzadora que intentava explicar a una multitud de gallecs com estaven les coses. Jo tradueixo i te'ls organitzo si em dones els propers dos números. OK, deal. Els gallecs contents d'entendre algú, nosaltres contents de colar-nos elegantment. L'Uri em diu que quan es tracta del Bruce tinc una cara impressionant; vendria ma mare per ser allà davant, li responc; doncs ja en som mil set-cents! - riu-. Dos fets van fer del dia un desastre: la desorganització era inaudita, (un caos mai vist) i els fans del Bruce són (som) com xacals. Allà ningú cedia ni un milímetre per tal de poder veure el Boss des de posició privilegiada. Només els primers mil afortunats van conseguir la desitjada polsera rosa que permetia l'entrada a zona VIP, i els següents set-cents no vam saber organitzar-nos per respectar un ordre d'entrada que ens beneficiés. Això és com per perdre la fe en la raça humana -l'Uri sempre optimista-. Tanmateix, tenint en compte que més de mil persones van quedar fora perquè s'havien venut més entrades del compte, un cop ubicats ens vam sentir molt satisfets amb el lloc aconseguit.

Als gallecs se'ls passà el mosqueig amb el primer acord de La Rianxeira. Quins grans assessors té el Bruce! Com ens té acostumats, el concert va ser un Gran Espectacle, un concert Màgic que no va decebre a ningú. L'últim disc va ser poc present, només amb les dues grans peces Outlaw Pete i Working on a Dream com a presència obligada al setlist. Fins i tot el Bruce es va mostrar sorprès amb una petició de This Life. Grans, immensos temes tocats amb la força de sempre: Badlands, Waitin' on a Sunny Day, Born to Run, Hungry Heart, Dancing in the Dark, i un emocionant No Surrender acústic que per mi va ser el punt culminant de la nit. Les improvitzacions ja conegudes del Bruce com treure a ballar una nena al Dancing, tocar un parell de peticions del públic o regalar l'armònica a un fan al final, van ser tan genials com sempre. Després de tres hores vam tancar la gira europea cridant i ballant afònics un Twist&Shout i un (sorprenent?) Born in The U.S.A.

L'acústica no era la millor, però la banda va estar imparable, grandiosa, i és que tal com diu el Boss: It's heart-stopping, pants-dropping, house-rocking, earth-shaking, booty-quaking, Viagra-taking, love-making, the LEGENDARY... E STREET BAND!

Després, com que per suposat els busos de tornada no funcionaven, vam haver de caminar més de dues hores per arribar, mig morts a dormir tres horetes abans d'agafar l'avió... Santiago ha estat bé, però sisplau, la pròxima, al Palau.

Tornant quan tothom marxa

Quan s'acaben les vacances, una té un sentiment de buidor, una petita angoixa per haver de tornar a la qüotidianitat, pel saber que l'estiu és l'excepció i no la norma a la vida. Quan surto d'un concert del Bruce passa quelcom semblant. Ja està, ja ha passat, tots els preparatius, les cues, els nervis, l'emoció, reposen a la base del record del concert.

Avui se m'acaben les vacances, i a més torno del concert del Bruce a Santiago. No podria estar més cansada. Se m'acumulen les fotos per veure, les trucades a fer, la roba per rentar. Però no tinc ganes de res d'això. Poso el Working on a Dream i m'estiro al sofà amb l'ordinador a sobre, a escriure per reflexionar uns minuts.Han estat de les millors vacances de la meva vida, amb un viatge espectacular a Argentina i el final apoteòsic del Boss. Demà torno a la feina, i fa mandra, però és agost, i tothom sap que treballar a l'agost és un regal. Amb una mica de sort m'espera poca feina, i força esport per cremar els alfajores.