Condrodesgràcies rotulianes (II)

A un quart de vuit sona el despertador. En Basté i el seu to irritant em desperten de cop, unes sis hores més tard que tanqués Millenium i comencés a donar voltes i més voltes. Com en les darreres setmanes, el primer que penso en posar els peus a terra és si el primer pas farà mal. Arribaré a rentar-me la cara sense notar el dolor? Quan faig el primer cafè canvio de Rac1 a la Bonet, perquè abans de marxar m'agrada sentir l'enigmàrius. Osti, com trobo a faltar en Bassas! Crido l'ascensor, amb les radiografies a la mà, pensant que segurament és l'home més enyorat de Catalunya. La ràdio ha quedat òrfena, i els primers minuts del dia són més costosos ara que no tinc cap veu inspiradora. Crec que tornaré a FlaixBac (també enyoraré en Llucià Ferrer, però almenys la música és bona)

A les vuit menys cinc pujo a la moto amb cura, recolzant la mà dreta sobre el dipòsit per no carregar-li tot el pes a la cama esquerra. Veig de reüll el veí del segon que surt del pàrking amb la Bandit blau elèctric, i m'ajusto el casc, fent com qui res; no estic per estupideses ni banalitats, que si les goteres de la de l'àtic o el soroll dels del tercer, o la mare que els va parir a tots. Quan veig que el semàfor canvia a verd baixo de la vorera i pujo les revolucions per canviar a segona, tercera... i notar l'aire més o menys fresc que em ventila el cos i les idees.

Per sort a la feina he de córrer només mentalment, i la jornada intensiva passa volant. Només em recordo del genoll quan el company em trepitja per tercera vegada nena, és que sempre tens la cama al mig. Sí noi, al mig del pensament.

Al vespre, mentre faig els ridículs exercicis de recuperació ja no penso en el córrer, l'squaix, ni tan sols en les sortidetes moteres. Només penso en recuperar-me per poder fer les vacances més desitjades de l'any, si no en bona forma, com a mínim d'alguna forma.