A l'institut tenia pressa per anar a la Universitat, i la Facultat la vaig passar a corre-cuita per acabar i començar a la carrera "de debò". Quan, el febrer de 2004, vaig tancar el darrer llibre de comerç internacional, en plena època de saturació de comptes, vaig enterrar els apunts i vaig pensar que l'únic màster que faria seria el remunerat. Ves per on, després de sis anys d'aprenentatge constant a les feines, tinc ganes de donar un petit pas endarrera per seguir-ne fent endavant... Tornem a les aules, aquest cop amb semipresencialitat ja anunciada. Res de grimpar ni de córrer (el traumatòleg no em deixa), canvio l'esport d'impacte per la constància del ciclisme.
Anar rodant, fent kilòmetres i una mica de finantial management... més que res per no perdre la forma.
I és que sóc de la generació He-man, i qui pot resistir-se a ser un Màster de l'Univers?
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDoncs sí que és veritat!! jo tinc una amiga fisio que quan la vaig a veure perquè m'he fet mal corrent ja aixeca la cella, com pensant això mateix, que sóc beneita de tant voler córrer.
ResponEliminaA mi, la bici no m'atrau gens....4 punts a la barbeta quan tenia 16 anys m'hi van fer agafar certa desconfiança.transfer factor recallmetal vents