dimecres, 26 d’agost del 2009

El ritme de la nocilla


Miro enrera i veig un camí tortuós però endreçat. A vegades em pregunto què hauria passat si enlloc de tirar per la dreta en aquella bifurcació hagués escollit el camí de l'esquerra. On seria si just aquell dia hagués sortit cinc minuts més tard. O si seria la mateixa si en el seu dia hagués marcat la casella de lletres enlloc de la dels números.

Miro enrera, però penso endavant. Suposo que anem escollint qui volem ser, què ens representa, com crear camins nous. Procuro construir-me sense destruir res. Sovint camino de puntetes per no trepitjar ningú, m'adono que cada vegada m'agrada més poder i em repulsa més El Poder. Sóc més de família i menys de corporació. Em crida menys el King (Stephen) i em fascina més el Boss. Sóc més ambiciosa de temps i (re)coneixements, menys de diners. Sé millor què m'agrada i sobretot, què i per què em desagrada. Tinc ben clar que cada dia m'agrada menys el ritme frenètic de la nocilla i em fa més feliç un calmat pà amb tomàquet.

5 comentaris:

  1. Hola Rosalita,
    Estic bastant d’acord amb tu. Ara sé que la persona més rica no és la que disposa d’un confortable compte corrent al banc sinó la que disposa de temps suficient per fer allò que li vingui de gust durant les màximes hores possibles del dia.
    No coincidim, però, en "el ritme frenètic de la nocilla". Jo m’havia instal·lat la Mozilla a l’ordinador i ara em va fatal, lentíssim, el ritme frenètic que tenia al principi l’ha perdut del tot, fins al punt que he hagut de tornar a can Explorer fins que vingui l'internista informàtic i s’ho miri a fons.

    ResponElimina
  2. Jejeje Miquel! em fa gràcia perquè no havia pensat ni un moment en Mozilla, de fet no tinc massa idea ni de què és :) Jo parlava de la nocilla típica de tota la vida, la de leche-avellanas-y-azúcar!, que en un moment donat als voltants dels trenta pot voler dir que no tens temps de fer un esmorzar com Déu mana, amb pà del dia amb tomàquet i embotit d'Osona... la meva metàfora era molt més simple :))

    Sort amb les teves "motxilles" :)

    ResponElimina
  3. Home, un bon pa amb nocilla també té el seu què, no? Allò ben empastifat que et va pensar "ves a saber què dec estar compensant..." :)

    ResponElimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Jajajaja qui m'hagués dit a mi que acabaria casat amb una meravellosa dona de la República Dominicana.
    La mateixa història explicada per la sogra a la cuina de casa i pel teu xicot entre llençols...feliç aniversari Rosalita.... que macu és l'amor... Ahhhh, i per cert, avisa quan arribis, creia que estaves desconectada i no t'he llegit cap d'aquests dies., les empanadilles només de veure-les a la foto ja se'm fa la boca aigua....saludus campiona isaluda de part meva l'afortunat!!!
    poly tanknatural cures for anxiety

    ResponElimina

Sanes aportacions