L'home del Pou (II)

Van passar els mesos, i l’home, que en una altra època lluïa músculs ben definits que feien les delícies de les mosses, va anar decaient, físicament i mental. Les bromes agudes i la comicitat que sempre l’havien envoltat van enfonsar-se al got dels humors viscosos i poc definits. Era l’Ignatius Reilly dels forats, el baró rampant dels caus, el Gregori Samsa dels pous, un manat de nervis destrossats i músculs atrofiats.

La doneta, amb poca paciència i unes hormones joves i alterades, es va cansar d’esperar que el seu marit decidís sortir del pou, i va llençar-se als braços d’un antic amant, que va aprofitar l’ocasió amb delit. Així, l’home es va quedar sense salut, i sense dona.

Ara bé, en l’avorriment mortal de l’home, i en la pila d’hores terminals que ja no dedicava a perfilar la seva figura, l’empresa va veure-hi un filó, i van començar a llençar-li més feina, i de més qualitat. Fins el punt que de mer tècnic comptable, el nostre home va acabar dirigint la política econòmica de l’empresa, amb idees febrils que resultaven brillants. La conjuntura va voler que els mossos entressin un dia a l’empresa i s’enduguessin emmanillats els antics gestors, i davant la falta de lideratge d’un vaixell que s’enfonsava, l’home del pou va ser la clau. Al cap de pocs dies, el van nomenar director general, i el departament financer en ple es va traslladar al pati on era el pou, amb taules i cadires envoltant el forat on era el nou cap.
L’home del pou tenia l’èxit que havia somiat de jove, però se sentia més infeliç i més sol que mai.

Un bon dia, diguem que un parell d’anys després, el matí de maig més bonic que es pugui un imaginar, l’home es va despertar de bon humor, i amb una gana de llop. Es moria per menjar un bon pà amb tomàquet, acompanyat d’una llonganissa d’Osona. Sense haver-se’n adonat, els turmells s’havien anat guarint, i no li va costar gaire sortir d’un pou de poc més de metre i mig. A la seva empresa aviat van entendre que no tornaria, però en honor a tan gran director, van deixar tot el departament corporatiu al pati, al voltant d’un pou que els inspirava, i al que van acabar batejant La Pradera (nom amb el que en l'actualitat es coneix tota gran sala d'auditors júniors a les multinacionals, nombrades en honor al Senyor del Pou).

Un cop alliberat del cau, i com que s’havia fet un nom entre els departaments financers, tant per les seves excentricitats com pels seus resultats brillants, a l’home del pou se’l rifaven diverses companyies que el volien d’assessor en exclusiva. Fins i tot la seva dona el perseguia per tornar al seu llit i compartir els seus èxits. Ell es faria pregar, però finalment tornaria als braços de qui més havia estimat.

Va ser un capvespre, davant d'una posta de sol, amb una copa fresca de vi blanc en una mà, i un pit calent i frisós a l’altra, que l’home es va recordar dels desitjos de venjança cap al seu (ex)Déu. Cony de vell retorçat i maquiavèlic! Va alçar la copa, i fent un gest (que la seva dona va interpretar com una invitació), va brindar pels pous enterrats, per l’humor desenterrat i per l’amor cristal·lí.
I abans d’abandonar-se a la passió retrobada, va picar l’ullet cap al cel, sense saber ben bé per què.

L'home del Pou (I)

Un bon dia d’estiu, a les vigílies de les vacances, l’home, que ja només pensava a desaparèixer del mapa per una temporadeta, distret com anava, va ensopegar i va caure dins un pou. I en caure, es va fer mal als dos turmells. Mecagoncony! Justament ara que marxava a la Conxinxina amb la dona i tota la pesca, com ho fotrem? Va tenir sort que passaven dos caçadors ben forts, i el van treure del pou amb prou destresa. Els turmells li coïen, però què coi! A la Conxinxina no s’hi va cada dia! I apretant les dents, va recollir la muller, i van tenir unes vacances de put… de meravella.

En tornar del viatge, se li casaven uns bons amics, i l’home, com a bon padrí que era, va dur-li el ram a la núvia. Amb tan mala sort, que amb les presses, va tornar a caure dins el mateix pou. Osti, qui em va parir! Com que ja no era temporada de caça, per allà no passava ningú, i l’home, amb els turmells ja malferits no podia sortir-ne tot sol. En silenci, maleïa el seu antic traumatòleg, que li havia dit que aguantaria caigudes en pous. I en veu alta, li inflava el cap a la dona, que s’acostava amb freqüència a veure què feia allà dins. Marit nou de trinca que s’havia convertit en un ésser queixós i desafortunat en qüestió de dies, i que, per més inri, ni tan sols podia complir amb les obligacions maritals; tot allò començava a carregar la doneta jove i no gaire pacient...

L’home, entretant, estava atrapat en aquell forat fosc i lletjot, sense més distracció que la feina que li llençaven des de dalt els companys, i amb el desànim d’una bèstia ferida. Religiós de mena com era, els primers dies resava i resava al Déu catòlic, sense obtenir resposta (ni pròpia ni aliena). Al cap de les setmanes, se li va acudir que aquella desgràcia només podia procedir de Nostre Senyor, que el posava a prova enviant-li una senyal. Tan afortunat en amor, feina i salut no podia ser, i li havia trencat els turmells i l’havia enterrat en un pou. Què mala bèstia, també, el paio. Aquest pensament va formar-se com un bucle al cap del nostre home, que només pensava en aquell Déu sàdic i en el què li diria el dia del judici (final). L’obsessió venjativa i la trista vida al pou el va portar a pensar en acabar amb tot d’una vegada. Així, va ordir un pla per suïcidar-se, i trobar-se d’una vegada amb el Déu que l’havia ficat allà. Va intentar-ho aguantant-se la respiració, i donant-se cops al cap contra la paret. Però res. Va provar d’estressar-se fins la mort amb la feina, (a l’estil karoshi japonès), tot ideant nous plans de negoci inviables, autodesquadrant balanços i omplint sol·licituds de préstecs hipotecaris impossibles… però això només va accentuar el seu malestar i malhumor, sense rastre de la mort que buscava.

(continuarà)

Carta al Quinqui del barri

Benvolgut Sr.Quinqui,

Ja fa temps que tinc unes ganes boges de veure'l pel barri i tenir una xerradeta. És una llàstima que no ens trobem, deu ser cosa dels horaris de les respectives feines que no coincidim mai. Ni quan em roba les motos, ni quan em roba els cascs, ni quan em pren els seients de les bicis, ni tan sols quan va tenir la pensada de xuclar-me la benzina del dipòsit... allò sí que hauria estat digne de veure! Li escric perquè avui, que he hagut d'anar dues vegades seguides al Decathlón degut a la seva activitat continuada, és un dels dies que he pensat més en vostè i en el meu trist costum de pagar-ho tot. Jo és que sóc una mica imbècil, perquè pago tots els impostos, no robo mai a les botigues, si em tornen malament el canvi aviso, fins i tot tinc la voluntat de pagar tots els escuradents al Sagardi. La meva mare ja m'ho diu de tant en tant, que tinc un problema d'integrisme amb l'honestedat, però no me n'acabo de sortir. Així he pensat que potser li pot interessar el tracte comercial que li volia proposar. Sense entrar en detalls, m'interessaria aprendre l'art del caradurisme, perdre un parell d'escrúpols i potser aprendre a fent ponts al cotxe. A canvi podria dur-li la comptabilitat de la seva empresa, donar-li algun consell financer, o explicar-li quatre trucs de compravenda a l'Ebay per si té interès en legalitzar alguna línia de negoci.

A l'espera impacient de trobar-lo robant-me altra vegada qualque cosa que li pugui oferir.

Ben atentament el saluda,

Rosalita

El ritme de la nocilla

Miro enrera i veig un camí tortuós però endreçat. A vegades em pregunto què hauria passat si enlloc de tirar per la dreta en aquella bifurcació hagués escollit el camí de l'esquerra. On seria si just aquell dia hagués sortit cinc minuts més tard. O si seria la mateixa si en el seu dia hagués marcat la casella de lletres enlloc de la dels números.

Miro enrera, però penso endavant. Suposo que anem escollint qui volem ser, què ens representa, com crear camins nous. Procuro construir-me sense destruir res. Sovint camino de puntetes per no trepitjar ningú, m'adono que cada vegada m'agrada més poder i em repulsa més El Poder. Sóc més de família i menys de corporació. Em crida menys el King (Stephen) i em fascina més el Boss. Sóc més ambiciosa de temps i (re)coneixements, menys de diners. Sé millor què m'agrada i sobretot, què i per què em desagrada. Tinc ben clar que cada dia m'agrada menys el ritme frenètic de la nocilla i em fa més feliç un calmat pà amb tomàquet.

September never comes

Salt d'aigua a Iguazú (Argentina)

Estirem l'agost com un xiclet i somiem que no arriba mai el setembre. Cansem-nos de la calor entre llençols xops i refresquem-nos amb glaçons de color rosa. Pedalem per Barcelona com si haguéssim d'arribar a qualque lloc o a l'hora a la feina. Traspassem saldos 08 mandrejant i esmorzem com funcionaris. Mirem-nos novament als ulls i treballem per no cansar-nos mai d'admirar-nos. Recordem junts els arcs de Sant Martí per saber sempre que la pluja neteja motos, bicis i ferides. Masteguem l'agost amb delit i somiem que no arriba mai el setembre.

Aires de Buenos Aires: ciutat de la família

La família de la Z té arrels a Buenos Aires. I poèticament, l'amor la du a Argentina. Qui hauria dit que, ella, que només sortia amb yuppies catalanets de la ceba, acabaria trobant el gust al sabor argentí com qui descobreix un cigaló que té tot el que li falta al cafè de sempre.

Qui hauria dit fa un any que coneixeria l'àvia del Terratrèmol, i li explicaria dinant la mateixa història que el seu nét li va explicar entre llençols. Igualment emocionada, les llàgrimes també l'amenaçaren amb avergonyir-la. Un cop superades les primeres frases en presentar-les: "pero nena, tu ya sabes hablar castellano?" i: "lo que no me gusta de los catalanes es que no quieren ser españoles", donant per fet que només era desinformació i distància, i considerant els vuitanta-cinc anys de la senyora, la Z va esquivar l'escull amb alguna frase diplomàtica, i a partir d'aquí tot va anar rodat. Fins i tot li sembla que a l'àvia li va fer força il·lusió el recull de contes d'en Folch i Torres que li va regalar.

Qui hauria dit fa un any que la Z tastaria la millor carn, i les empanadas més famoses (no només les salteñas, també les de la sogra). Qui hauria dit que la sogra seria millor fins i tot que les empanadas.

Qui hauria dit que els aires de Buenos Aires serien tan sans per l'amor. I finalment, qui hauria dit que aquella Nit de pura raça de fa tot just ara un any es convertiria en un aniversari; un feliç, feliç Aniversari.

Qui sap quins "Qui ho hauria dit" podrem escriure l'any vinent?

Foto: les empanadas més famoses

Aires de Buenos Aires: país de contrastos

Buenos Aires té un significat especial a la meva família. L'àvia hi va viure divuit anys i en certa manera estem lligats a Argentina. Des de l'avió no vaig donar abast per veure tota la ciutat; els llums s'extenien fins la llunyania, no s'acabava mai. Com Calamaro, vaig agafar aire per saludar a Buenos Aires, i Buenos Aires em va acollir com una néta recuperada. Entre asado i alfajor vaig intentar absorvir i veure tot el que vaig poder, i el temps se'm va fer curt.

Visualment, un dels impactes pel forani és la desigualtat patent arreu, que desemboca en una inseguretat qüotidiana i assumida que els argentins et transmeten amb naturalitat. M'han explicat algunes històries d'atracaments amb armes, robatoris i fins i tot un segrest, tot de gent propera. Tot i així, el meu amic, que treballa a la multinacional on vam coincidir, diu que viuen tranquils, és una qüestió de prendre precaucions, res més. No m'acaba de quadrar la conclusió amb la paranoia, però en qualsevol cas, com a turista no detecto res que m'hagi de preocupar en cap moment.

Argentina és país de grans contrastos: tan avançat culturalment, tan ric de recursos i personatges. I alhora un país de pandereta en política i democràcia. Mentre sóc allà, una de les notícies és l'enriquiment patrimonial dels Kirchner, que han forjat una riquesa (declarada) de 46 milions de pesos (9 milions d'euros) en els darrers anys. Sembla que van comprar uns terrenys per dos duros i els van vendre per una milionada. Tenint informació privilegiada i sent caps de govern, això és un delicte, i a qualsevol país europeu serien com a mínim jutjats. No cal tenir cap coneixement del país, d'economia ni d'història per veure que això és robar. Si Julián Muñoz és un vulgar carterista al seu costat! A Argentina en canvi, si ho insinues davant algun oficialista, encongeix les espatlles volent dir "bah, tampoc han robat tant". Suposo que Cristina va llegir la famosa frase que se li atribuia a Evita "volveré y seré millones", i se la va prendre al peu de la lletra.

Foto: Barri de La Boca

Working on a Dream a Santiago de Compostela

Quan s'encengueren els llums i la E Street Band va sortir a l'escenari, se'ns van passar tots els mals. Ens vam oblidar del mal de cap, de genoll, de la set, del cansament, i vam notar un glop d'adrenalina que ens pujava des de l'estómac. Vèiem bé l'escenari, el Monte do Gozo és un semicercle escalonat que facilita la visibilitat des més lluny.

Fins arribar a aquest moment, havíem passat disset hores de peu. Ens havíem llevat a les cinc per ser a Santiago a les nou. Vam pujar al Monte al migdia, quan es feia el "repartiment" de la zona VIP per part d'una pseudoorganització de fans que pintaven números als braços per ordre d'arribada. El fet de saber anglès i no tenir gaire vergonya em va permetre guanyar tres-centes posicions quan vaig interrompre una organitzadora que intentava explicar a una multitud de gallecs com estaven les coses. Jo tradueixo i te'ls organitzo si em dones els propers dos números. OK, deal. Els gallecs contents d'entendre algú, nosaltres contents de colar-nos elegantment. L'Uri em diu que quan es tracta del Bruce tinc una cara impressionant; vendria ma mare per ser allà davant, li responc; doncs ja en som mil set-cents! - riu-. Dos fets van fer del dia un desastre: la desorganització era inaudita, (un caos mai vist) i els fans del Bruce són (som) com xacals. Allà ningú cedia ni un milímetre per tal de poder veure el Boss des de posició privilegiada. Només els primers mil afortunats van conseguir la desitjada polsera rosa que permetia l'entrada a zona VIP, i els següents set-cents no vam saber organitzar-nos per respectar un ordre d'entrada que ens beneficiés. Això és com per perdre la fe en la raça humana -l'Uri sempre optimista-. Tanmateix, tenint en compte que més de mil persones van quedar fora perquè s'havien venut més entrades del compte, un cop ubicats ens vam sentir molt satisfets amb el lloc aconseguit.

Als gallecs se'ls passà el mosqueig amb el primer acord de La Rianxeira. Quins grans assessors té el Bruce! Com ens té acostumats, el concert va ser un Gran Espectacle, un concert Màgic que no va decebre a ningú. L'últim disc va ser poc present, només amb les dues grans peces Outlaw Pete i Working on a Dream com a presència obligada al setlist. Fins i tot el Bruce es va mostrar sorprès amb una petició de This Life. Grans, immensos temes tocats amb la força de sempre: Badlands, Waitin' on a Sunny Day, Born to Run, Hungry Heart, Dancing in the Dark, i un emocionant No Surrender acústic que per mi va ser el punt culminant de la nit. Les improvitzacions ja conegudes del Bruce com treure a ballar una nena al Dancing, tocar un parell de peticions del públic o regalar l'armònica a un fan al final, van ser tan genials com sempre. Després de tres hores vam tancar la gira europea cridant i ballant afònics un Twist&Shout i un (sorprenent?) Born in The U.S.A.

L'acústica no era la millor, però la banda va estar imparable, grandiosa, i és que tal com diu el Boss: It's heart-stopping, pants-dropping, house-rocking, earth-shaking, booty-quaking, Viagra-taking, love-making, the LEGENDARY... E STREET BAND!

Després, com que per suposat els busos de tornada no funcionaven, vam haver de caminar més de dues hores per arribar, mig morts a dormir tres horetes abans d'agafar l'avió... Santiago ha estat bé, però sisplau, la pròxima, al Palau.

Tornant quan tothom marxa

Quan s'acaben les vacances, una té un sentiment de buidor, una petita angoixa per haver de tornar a la qüotidianitat, pel saber que l'estiu és l'excepció i no la norma a la vida. Quan surto d'un concert del Bruce passa quelcom semblant. Ja està, ja ha passat, tots els preparatius, les cues, els nervis, l'emoció, reposen a la base del record del concert.

Avui se m'acaben les vacances, i a més torno del concert del Bruce a Santiago. No podria estar més cansada. Se m'acumulen les fotos per veure, les trucades a fer, la roba per rentar. Però no tinc ganes de res d'això. Poso el Working on a Dream i m'estiro al sofà amb l'ordinador a sobre, a escriure per reflexionar uns minuts.Han estat de les millors vacances de la meva vida, amb un viatge espectacular a Argentina i el final apoteòsic del Boss. Demà torno a la feina, i fa mandra, però és agost, i tothom sap que treballar a l'agost és un regal. Amb una mica de sort m'espera poca feina, i força esport per cremar els alfajores.

Viatge Austral

Ha arribat l'hora de tancar la maleta. Per sort a la feina ho he pogut deixar tot lligat, i no hi ha hagut sorpreses d'última hora, amb la qual cosa, en poques hores hauré desconnectat del tot. Per revisar l'equipatge faig servir un truc que em van explicar i trobo molt útil: anar fent repàs de les parts del cos per assegurar que no et deixes res important. Cabell: pinta, xampú, clips. Ulls: lentilles, ulleres, eyeliner. Mocadors pel nas, crema de cacau pels llavis, i així fins als peus. El problema de la meva maleta ha estat encabir-hi la roba d'hivern. I és que demà marxo al Pol Sud, al país de l'àvia, del xicot i d'algunes amistats. Al país de la carn i del Quino, de la làbia i els alfajores. A recuperar algunes arrels familiars, a conèixe'n de noves i a retrobar vells amics. Començo vacances i marxo a Argentina.

Salut i Educació !

En els preparatius pel Gran Viatge, els meus esforços es centren a la recuperació del(s) genoll(s) i en conseguir una consulta preferent a l'especialista de la casa; avui torno a constatar la saturació del sector sanitari, on fins i tot quan trec la tarja VIP costa que em facin un forat. Mentre torno a l'oficina caminant a mig gas, penso en l'altra banda del sector públic que és clau per un país i que tampoc funciona com seria desitjable: l'educació. Sense conèixer les dues branques del sector públic, l'assistencial i la d'educació, un ja pot endevinar quin és el problema comú, i d'on ve.
Un panorama polític que fa pena i un finançament que fa plorar són, per aquest ordre les principals lacres per les institucions, per sobre de la mala gestió de recursos.

Recordo quan va sortir la llei del Dèficit zero, que obligava als Organismes públics a igualar pressupost encara que això fos matemàticament impossible (en part per la impossibilitat d'acomiadar funcionaris). La única solució que tenien algunes institucions era presentar el pressupost quadrat a base d'invenció d'ingressos. Què divertit era quan l'auditor arribava li preguntava al directiu on eren els invents de l'any, i l'altre es feia el boig fins que apareixien paperots que deien quelcom com: Ingrés, 1M€, per ordre de... i tan se val si signava Micky Mouse, perquè aquell paperot garantia l'equilibri pressupostari.

Les institucions pidolen a la seva mare Gene, i la mare té una butxaca buida i l'altra foradada. Ens passem el dia demanant menys del que és nostre, mentre podríem ser la quarta potència d'Europa si disposéssim de tots els nostres recursos. Després de pagar un impost revolucionari de la renta com per caure de la cadira em pregunto si els catalans podem ser més idiotes.

Condrodesgràcies rotulianes (II)

A un quart de vuit sona el despertador. En Basté i el seu to irritant em desperten de cop, unes sis hores més tard que tanqués Millenium i comencés a donar voltes i més voltes. Com en les darreres setmanes, el primer que penso en posar els peus a terra és si el primer pas farà mal. Arribaré a rentar-me la cara sense notar el dolor? Quan faig el primer cafè canvio de Rac1 a la Bonet, perquè abans de marxar m'agrada sentir l'enigmàrius. Osti, com trobo a faltar en Bassas! Crido l'ascensor, amb les radiografies a la mà, pensant que segurament és l'home més enyorat de Catalunya. La ràdio ha quedat òrfena, i els primers minuts del dia són més costosos ara que no tinc cap veu inspiradora. Crec que tornaré a FlaixBac (també enyoraré en Llucià Ferrer, però almenys la música és bona)

A les vuit menys cinc pujo a la moto amb cura, recolzant la mà dreta sobre el dipòsit per no carregar-li tot el pes a la cama esquerra. Veig de reüll el veí del segon que surt del pàrking amb la Bandit blau elèctric, i m'ajusto el casc, fent com qui res; no estic per estupideses ni banalitats, que si les goteres de la de l'àtic o el soroll dels del tercer, o la mare que els va parir a tots. Quan veig que el semàfor canvia a verd baixo de la vorera i pujo les revolucions per canviar a segona, tercera... i notar l'aire més o menys fresc que em ventila el cos i les idees.

Per sort a la feina he de córrer només mentalment, i la jornada intensiva passa volant. Només em recordo del genoll quan el company em trepitja per tercera vegada nena, és que sempre tens la cama al mig. Sí noi, al mig del pensament.

Al vespre, mentre faig els ridículs exercicis de recuperació ja no penso en el córrer, l'squaix, ni tan sols en les sortidetes moteres. Només penso en recuperar-me per poder fer les vacances més desitjades de l'any, si no en bona forma, com a mínim d'alguna forma.

Historietes a vuit mans

La sensació mosquetera de tots per un i un per tots, l'orgull de pertanyença a un grup de treball que funciona, és de les més gratificants que pot haver-hi en una feina.

Allà on hi hagi un equip de categoria, hi haurà una bona feina. Congeniar, compaginar, empatitzar, implicar-se, és bàsic, però també ho és entrenar-se. Un equip no es fa d'avui per demà, requereix colzes enganxats durant hores, la creació d'una sintonia que ve de la coneixença i la confiança. A vegades pressions externes poc desitjades creen objectius comuns i complicitats per tota la vida. Hi ha equips que amb el temps consegueixen un engranatge fi i eficient, com les parelles que s'entenen només amb una mirada.

Grans duets literaris com Dominique Lapierre & Larry Collins, els fantàstics Preston & Child (creadors del detectiu Pendergast) o sense anar més lluny els entranyables Andreu Martin & Jaume Ribera (de qui em vaig passar l'adolescència llegint aventures d'en Flanagan) sempre m'han cridat l'atenció. Per això quan vaig descobrir l'iniciativa del Veí de Dalt , que proposava historietes a quatre mans, m'hi vaig llençar amb entusiasme. S'ha de dir que escriure conjuntament relats sense cap coneixença prèvia de les altres mans no és fàcil, però és estimulant, i ofereix uns resultats prou satisfactoris per ser equips de nova creació.

Màster de l'Univers

A l'institut tenia pressa per anar a la Universitat, i la Facultat la vaig passar a corre-cuita per acabar i començar a la carrera "de debò". Quan, el febrer de 2004, vaig tancar el darrer llibre de comerç internacional, en plena època de saturació de comptes, vaig enterrar els apunts i vaig pensar que l'únic màster que faria seria el remunerat.

Ves per on, després de sis anys d'aprenentatge constant a les feines, tinc ganes de donar un petit pas endarrera per seguir-ne fent endavant... Tornem a les aules, aquest cop amb semipresencialitat ja anunciada. Res de grimpar ni de córrer (el traumatòleg no em deixa), canvio l'esport d'impacte per la constància del ciclisme.

Anar rodant, fent kilòmetres i una mica de finantial management... més que res per no perdre la forma.

I és que sóc de la generació He-man, i qui pot resistir-se a ser un Màster de l'Univers?

Primera migdiada de l'estiu

Els nois estan estirats damunt uns llençols absolutament xops de suor i rebregats. Nus, tenen les cames estirades en V, aprofitant tota la superfície del llit, i miren d'aprofitar brins de l'aire que passa de tant en tant, mentre esbufeguen recuperant l'alè després d'una magnífica "migdiada" de dissabte. Potser amb ganes de conversa, la noia gira el cos cap al seu company, recolzant el cap sobre el palmell de la mà, i recollint les cames per deixar-les mig plegades, tota ella en forma de zeta. En veure el cos amarat de suor d'ell li passa la llengua pel coll, recollint un regalim de suor que li queia per la nou.

Pensa que és extrany no haver-li sentit encara l'observació de tots els començaments d'estiu, no entenc com no van fer-hi una finestra en aquesta paret, frase que ella ha après a ignorar per no començar la discussió estèril i coneguda sobre parets mestres i obres sense sentit. Ara, potser per alleujar-li la calor que pateix, la noia bufa per tot el cos d'ell, centímetre a centímetre, amb dedicació premeditada i amorosa.

El noi té els ulls tancats, per gaudir més intensament la sensació de frescor que ella li regala. Es relaxa i pensa que és curiós que pel fet de bufar amb la boca mig closa l'aire surti fresc, mentre que si el deixem anar amb la boca oberta el mateix aire és calent. Li sembla que aquesta mateixa reflexió va fer-la un antic filòsof grec que va arribar a la conclusió que l'arjé (composició i origen) de tot era l'aire. Era un dels primers presocràtics, de l'escola de Milet, però no està segur de si era Anaximandre, o Anaxímenes, que rebatia la teoria de Tales de Milet que creia que tot era fet d'aigua...

- Carinyu, què penses? - l'interromp ella alçant el cap d'entre les seves cames ja més fresques.

- Mmmmm, és que no entenc com no van fer-hi una finestra, en aquesta paret.

Breu crònica d'una patologia crònica

A banda de la indefensió que experimenta davant els hostils imperis alienígenes, la Senyora torna a ser atacada per la crònica lesió del genoll, que la té prostrada, inutilitzada, i força desanimada.

S'imagina la resta dels seus dies sense esport i la magnitud de la tragèdia l'aclapara. Fa quatre passes mig ententinades i el dolor la doblega. Cagonlagranputa! (diu la Senyora poc fina entre llàgrimes), vendria l'ànima al diable per tornar a córrer! Dit i fet, torna a la consulta del traumatòleg que li feia proposicions més tocòloques que ortopèdiques. Ufff - va dir ell-, la condropatia rotuliana se t'ha aguditzat, però pots fer vida normal. Esport també?!- s'il·lusiona ella-. Nooooo, dona, on vas a parar! I una mica de bici, o...? -últim intent de la Senyora- Res de res -talla ell-. Hòstia, doncs on és la vida normal?!?

I passen els dies, i la indefensió es transforma en preocupació i ofuscació. Com faré el gran viatge de l'any així?

(continuarà)