dimecres, 7 d’octubre de 2009

L'home del Pou (II)

Van passar els mesos, i l’home, que en una altra època lluïa músculs ben definits que feien les delícies de les mosses, va anar decaient, físicament i mental. Les bromes agudes i la comicitat que sempre l’havien envoltat van enfonsar-se al got dels humors viscosos i poc definits. Era l’Ignatius Reilly dels forats, el baró rampant dels caus, el Gregori Samsa dels pous, un manat de nervis destrossats i músculs atrofiats.

La doneta, amb poca paciència i unes hormones joves i alterades, es va cansar d’esperar que el seu marit decidís sortir del pou, i va llençar-se als braços d’un antic amant, que va aprofitar l’ocasió amb delit. Així, l’home es va quedar sense salut, i sense dona.

Ara bé, en l’avorriment mortal de l’home, i en la pila d’hores terminals que ja no dedicava a perfilar la seva figura, l’empresa va veure-hi un filó, i van començar a llençar-li més feina, i de més qualitat. Fins el punt que de mer tècnic comptable, el nostre home va acabar dirigint la política econòmica de l’empresa, amb idees febrils que resultaven brillants. La conjuntura va voler que els mossos entressin un dia a l’empresa i s’enduguessin emmanillats els antics gestors, i davant la falta de lideratge d’un vaixell que s’enfonsava, l’home del pou va ser la clau. Al cap de pocs dies, el van nomenar director general, i el departament financer en ple es va traslladar al pati on era el pou, amb taules i cadires envoltant el forat on era el nou cap.
L’home del pou tenia l’èxit que havia somiat de jove, però se sentia més infeliç i més sol que mai.

Un bon dia, diguem que un parell d’anys després, el matí de maig més bonic que es pugui un imaginar, l’home es va despertar de bon humor, i amb una gana de llop. Es moria per menjar un bon pà amb tomàquet, acompanyat d’una llonganissa d’Osona. Sense haver-se’n adonat, els turmells s’havien anat guarint, i no li va costar gaire sortir d’un pou de poc més de metre i mig. A la seva empresa aviat van entendre que no tornaria, però en honor a tan gran director, van deixar tot el departament corporatiu al pati, al voltant d’un pou que els inspirava, i al que van acabar batejant La Pradera (nom amb el que en l'actualitat es coneix tota gran sala d'auditors júniors a les multinacionals, nombrades en honor al Senyor del Pou).

Un cop alliberat del cau, i com que s’havia fet un nom entre els departaments financers, tant per les seves excentricitats com pels seus resultats brillants, a l’home del pou se’l rifaven diverses companyies que el volien d’assessor en exclusiva. Fins i tot la seva dona el perseguia per tornar al seu llit i compartir els seus èxits. Ell es faria pregar, però finalment tornaria als braços de qui més havia estimat.

Va ser un capvespre, davant d'una posta de sol, amb una copa fresca de vi blanc en una mà, i un pit calent i frisós a l’altra, que l’home es va recordar dels desitjos de venjança cap al seu (ex)Déu. Cony de vell retorçat i maquiavèlic! Va alçar la copa, i fent un gest (que la seva dona va interpretar com una invitació), va brindar pels pous enterrats, per l’humor desenterrat i per l’amor cristal·lí.
I abans d’abandonar-se a la passió retrobada, va picar l’ullet cap al cel, sense saber ben bé per què.

7 comentaris:

  1. M'han agradat els dos posts, molt, molt. El que més m'ha agradat és el realisme amb el què pintes a la seva dona. Faltada com va, ´pobriçona, no triga gaire en marxar amb un altre home i quan el del Pou surt del tràngul torna a fer-li la comèdia per tornar amb ell. Deliciós Rosailta. No comprenc perquè no escrius més sovint...saludus cracka!!!

    ResponSuprimeix
  2. Senyora,

    us he deixat un missatge al correu...Que el podríeu respondre? Merci!

    ResponSuprimeix
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponSuprimeix

Sanes aportacions