L'home del Pou (I)

Un bon dia d’estiu, a les vigílies de les vacances, l’home, que ja només pensava a desaparèixer del mapa per una temporadeta, distret com anava, va ensopegar i va caure dins un pou. I en caure, es va fer mal als dos turmells. Mecagoncony! Justament ara que marxava a la Conxinxina amb la dona i tota la pesca, com ho fotrem? Va tenir sort que passaven dos caçadors ben forts, i el van treure del pou amb prou destresa. Els turmells li coïen, però què coi! A la Conxinxina no s’hi va cada dia! I apretant les dents, va recollir la muller, i van tenir unes vacances de put… de meravella.

En tornar del viatge, se li casaven uns bons amics, i l’home, com a bon padrí que era, va dur-li el ram a la núvia. Amb tan mala sort, que amb les presses, va tornar a caure dins el mateix pou. Osti, qui em va parir! Com que ja no era temporada de caça, per allà no passava ningú, i l’home, amb els turmells ja malferits no podia sortir-ne tot sol. En silenci, maleïa el seu antic traumatòleg, que li havia dit que aguantaria caigudes en pous. I en veu alta, li inflava el cap a la dona, que s’acostava amb freqüència a veure què feia allà dins. Marit nou de trinca que s’havia convertit en un ésser queixós i desafortunat en qüestió de dies, i que, per més inri, ni tan sols podia complir amb les obligacions maritals; tot allò començava a carregar la doneta jove i no gaire pacient...

L’home, entretant, estava atrapat en aquell forat fosc i lletjot, sense més distracció que la feina que li llençaven des de dalt els companys, i amb el desànim d’una bèstia ferida. Religiós de mena com era, els primers dies resava i resava al Déu catòlic, sense obtenir resposta (ni pròpia ni aliena). Al cap de les setmanes, se li va acudir que aquella desgràcia només podia procedir de Nostre Senyor, que el posava a prova enviant-li una senyal. Tan afortunat en amor, feina i salut no podia ser, i li havia trencat els turmells i l’havia enterrat en un pou. Què mala bèstia, també, el paio. Aquest pensament va formar-se com un bucle al cap del nostre home, que només pensava en aquell Déu sàdic i en el què li diria el dia del judici (final). L’obsessió venjativa i la trista vida al pou el va portar a pensar en acabar amb tot d’una vegada. Així, va ordir un pla per suïcidar-se, i trobar-se d’una vegada amb el Déu que l’havia ficat allà. Va intentar-ho aguantant-se la respiració, i donant-se cops al cap contra la paret. Però res. Va provar d’estressar-se fins la mort amb la feina, (a l’estil karoshi japonès), tot ideant nous plans de negoci inviables, autodesquadrant balanços i omplint sol·licituds de préstecs hipotecaris impossibles… però això només va accentuar el seu malestar i malhumor, sense rastre de la mort que buscava.

(continuarà)