Working on a Dream a Santiago de Compostela

Quan s'encengueren els llums i la E Street Band va sortir a l'escenari, se'ns van passar tots els mals. Ens vam oblidar del mal de cap, de genoll, de la set, del cansament, i vam notar un glop d'adrenalina que ens pujava des de l'estómac. Vèiem bé l'escenari, el Monte do Gozo és un semicercle escalonat que facilita la visibilitat des més lluny.

Fins arribar a aquest moment, havíem passat disset hores de peu. Ens havíem llevat a les cinc per ser a Santiago a les nou. Vam pujar al Monte al migdia, quan es feia el "repartiment" de la zona VIP per part d'una pseudoorganització de fans que pintaven números als braços per ordre d'arribada. El fet de saber anglès i no tenir gaire vergonya em va permetre guanyar tres-centes posicions quan vaig interrompre una organitzadora que intentava explicar a una multitud de gallecs com estaven les coses. Jo tradueixo i te'ls organitzo si em dones els propers dos números. OK, deal. Els gallecs contents d'entendre algú, nosaltres contents de colar-nos elegantment. L'Uri em diu que quan es tracta del Bruce tinc una cara impressionant; vendria ma mare per ser allà davant, li responc; doncs ja en som mil set-cents! - riu-. Dos fets van fer del dia un desastre: la desorganització era inaudita, (un caos mai vist) i els fans del Bruce són (som) com xacals. Allà ningú cedia ni un milímetre per tal de poder veure el Boss des de posició privilegiada. Només els primers mil afortunats van conseguir la desitjada polsera rosa que permetia l'entrada a zona VIP, i els següents set-cents no vam saber organitzar-nos per respectar un ordre d'entrada que ens beneficiés. Això és com per perdre la fe en la raça humana -l'Uri sempre optimista-. Tanmateix, tenint en compte que més de mil persones van quedar fora perquè s'havien venut més entrades del compte, un cop ubicats ens vam sentir molt satisfets amb el lloc aconseguit.

Als gallecs se'ls passà el mosqueig amb el primer acord de La Rianxeira. Quins grans assessors té el Bruce! Com ens té acostumats, el concert va ser un Gran Espectacle, un concert Màgic que no va decebre a ningú. L'últim disc va ser poc present, només amb les dues grans peces Outlaw Pete i Working on a Dream com a presència obligada al setlist. Fins i tot el Bruce es va mostrar sorprès amb una petició de This Life. Grans, immensos temes tocats amb la força de sempre: Badlands, Waitin' on a Sunny Day, Born to Run, Hungry Heart, Dancing in the Dark, i un emocionant No Surrender acústic que per mi va ser el punt culminant de la nit. Les improvitzacions ja conegudes del Bruce com treure a ballar una nena al Dancing, tocar un parell de peticions del públic o regalar l'armònica a un fan al final, van ser tan genials com sempre. Després de tres hores vam tancar la gira europea cridant i ballant afònics un Twist&Shout i un (sorprenent?) Born in The U.S.A.

L'acústica no era la millor, però la banda va estar imparable, grandiosa, i és que tal com diu el Boss: It's heart-stopping, pants-dropping, house-rocking, earth-shaking, booty-quaking, Viagra-taking, love-making, the LEGENDARY... E STREET BAND!

Després, com que per suposat els busos de tornada no funcionaven, vam haver de caminar més de dues hores per arribar, mig morts a dormir tres horetes abans d'agafar l'avió... Santiago ha estat bé, però sisplau, la pròxima, al Palau.