divendres, 10 de juliol del 2009

Viatge Austral



Ha arribat l'hora de tancar la maleta. Per sort a la feina ho he pogut deixar tot lligat, i no hi ha hagut sorpreses d'última hora, amb la qual cosa, en poques hores hauré desconnectat del tot. Per revisar l'equipatge faig servir un truc que em van explicar i trobo molt útil: anar fent repàs de les parts del cos per assegurar que no et deixes res important. Cabell: pinta, xampú, clips. Ulls: lentilles, ulleres, eyeliner. Mocadors pel nas, crema de cacau pels llavis, i així fins als peus. El problema de la meva maleta ha estat encabir-hi la roba d'hivern. I és que demà marxo al Pol Sud, al país de l'àvia, del xicot i d'algunes amistats. Al país de la carn i del Quino, de la làbia i els alfajores. A recuperar algunes arrels familiars, a conèixe'n de noves i a retrobar vells amics. Començo vacances i marxo a Argentina.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Salut i Educació !


En els preparatius pel Gran Viatge, els meus esforços es centren a la recuperació del(s) genoll(s) i en conseguir una consulta preferent a l'especialista de la casa; avui torno a constatar la saturació del sector sanitari, on fins i tot quan trec la tarja VIP costa que em facin un forat. Mentre torno a l'oficina caminant a mig gas, penso en l'altra banda del sector públic que és clau per un país i que tampoc funciona com seria desitjable: l'educació. Sense conèixer les dues branques del sector públic, l'assistencial i la d'educació, un ja pot endevinar quin és el problema comú, i d'on ve.
Un panorama polític que fa pena i un finançament que fa plorar són, per aquest ordre les principals lacres per les institucions, per sobre de la mala gestió de recursos.

Recordo quan va sortir la llei del Dèficit zero, que obligava als Organismes públics a igualar pressupost encara que això fos matemàticament impossible (en part per la impossibilitat d'acomiadar funcionaris). La única solució que tenien algunes institucions era presentar el pressupost quadrat a base d'invenció d'ingressos. Què divertit era quan l'auditor arribava li preguntava al directiu on eren els invents de l'any, i l'altre es feia el boig fins que apareixien paperots que deien quelcom com: Ingrés, 1M€, per ordre de... i tan se val si signava Micky Mouse, perquè aquell paperot garantia l'equilibri pressupostari.

Les institucions pidolen a la seva mare Gene, i la mare té una butxaca buida i l'altra foradada. Ens passem el dia demanant menys del que és nostre, mentre podríem ser la quarta potència d'Europa si disposéssim de tots els nostres recursos. Després de pagar un impost revolucionari de la renta com per caure de la cadira em pregunto si els catalans podem ser més idiotes.

dijous, 2 de juliol del 2009

Condrodesgràcies rotulianes (II)

A un quart de vuit sona el despertador. En Basté i el seu to irritant em desperten de cop, unes sis hores més tard que tanqués Millenium i comencés a donar voltes i més voltes. Com en les darreres setmanes, el primer que penso en posar els peus a terra és si el primer pas farà mal. Arribaré a rentar-me la cara sense notar el dolor? Quan faig el primer cafè canvio de Rac1 a la Bonet, perquè abans de marxar m'agrada sentir l'enigmàrius. Osti, com trobo a faltar en Bassas! Crido l'ascensor, amb les radiografies a la mà, pensant que segurament és l'home més enyorat de Catalunya. La ràdio ha quedat òrfena, i els primers minuts del dia són més costosos ara que no tinc cap veu inspiradora. Crec que tornaré a FlaixBac (també enyoraré en Llucià Ferrer, però almenys la música és bona)

A les vuit menys cinc pujo a la moto amb cura, recolzant la mà dreta sobre el dipòsit per no carregar-li tot el pes a la cama esquerra. Veig de reüll el veí del segon que surt del pàrking amb la Bandit blau elèctric, i m'ajusto el casc, fent com qui res; no estic per estupideses ni banalitats, que si les goteres de la de l'àtic o el soroll dels del tercer, o la mare que els va parir a tots. Quan veig que el semàfor canvia a verd baixo de la vorera i pujo les revolucions per canviar a segona, tercera... i notar l'aire més o menys fresc que em ventila el cos i les idees.

Per sort a la feina he de córrer només mentalment, i la jornada intensiva passa volant. Només em recordo del genoll quan el company em trepitja per tercera vegada nena, és que sempre tens la cama al mig. Sí noi, al mig del pensament.

Al vespre, mentre faig els ridículs exercicis de recuperació ja no penso en el córrer, l'squaix, ni tan sols en les sortidetes moteres. Només penso en recuperar-me per poder fer les vacances més desitjades de l'any, si no en bona forma, com a mínim d'alguna forma.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Historietes a vuit mans

La sensació mosquetera de tots per un i un per tots, l'orgull de pertanyença a un grup de treball que funciona, és de les més gratificants que pot haver-hi en una feina.

Allà on hi hagi un equip de categoria, hi haurà una bona feina. Congeniar, compaginar, empatitzar, implicar-se, és bàsic, però també ho és entrenar-se. Un equip no es fa d'avui per demà, requereix colzes enganxats durant hores, la creació d'una sintonia que ve de la coneixença i la confiança. A vegades pressions externes poc desitjades creen objectius comuns i complicitats per tota la vida. Hi ha equips que amb el temps consegueixen un engranatge fi i eficient, com les parelles que s'entenen només amb una mirada.

Grans duets literaris com Dominique Lapierre & Larry Collins, els fantàstics Preston & Child (creadors del detectiu Pendergast) o sense anar més lluny els entranyables Andreu Martin & Jaume Ribera (de qui em vaig passar l'adolescència llegint aventures d'en Flanagan) sempre m'han cridat l'atenció. Per això quan vaig descobrir l'iniciativa del Veí de Dalt , que proposava historietes a quatre mans, m'hi vaig llençar amb entusiasme. S'ha de dir que escriure conjuntament relats sense cap coneixença prèvia de les altres mans no és fàcil, però és estimulant, i ofereix uns resultats prou satisfactoris per ser equips de nova creació.